La llum omple l'espai d'esperança i el cel clar sembla no dir res...
El bosc veu passar el temps, esperant una resposta.
Els arbres tremolen davant la incertesa mentre la mar, en calma, sospira i recorda el passat.
Aferrant-se a la vora amb força per no deixar escapar ni un sol gra de sorra.
Suposem que pensen, suposem que senten, fins i tot que saben plorar, que poden plorar.
El Bosc de la Marquesa, l'últim reducte d'una Tàrraco esplèndida,
d'una ciutat blanca i aura com l'escuma de les ones del seu mar.
Lloc màgic, lloc solar, antigament temple de l'home.
Tot això no s'ha de perdre mai. Tot això és l'últim reducte de l'esperança...
